|
Carme
Riera
La prestigiosa obra de la narradora Carme Riera (Palma 1948) presenta
la particularitat de combinar l'èxit del públic lector amb l'acceptació
favorable de la crítica. Des d'aquell llunyà aplec de relats, Te deix,
amor, la mà com a penyora (1975) amb el qual s'iniciava el camí literari
i que ja ha sobrepassat la vintena d'edicions, l'escriptora mallorquina
ha bastit una ambiciosa obra amb volums tan coneguts com ara Jo pos
per testimoni les gavines (1977), Epitelis tendríssims (1981) o la
seua primera novel·la, Una primavera per a Domenico Guarini (premi Prudenci
Bertrana 1981), a més de Qüestió d'amor propi (1987), Joc de miralls (1989,
premi Ramon Llull), Contra l'amor en companyia i altres relats (1991)
o la molt premiada Dins el darrer blau (1994, premis Josep Pla,
Nacional de Literatura, Creixells, Lletra d'Or i Elio Vittorini de Siracusa
2000), Temps d'una espera (1998), el diari del seu darrer embaràs
i la darrera novel·la, Cap al cel obert (2000), un gran èxit de
crítica i lectors.
Catedràtica de Filologia Espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona,
i col·laboradora habitual de diaris com La Vanguardia o El País, Carme
Riera coneix molt bé la literatura que s'escriu en castellà tant a la
Península com a Llatinoamèrica, la qual cosa la duu a tastar formes literàries
molt diverses, tot recreant unes històries estretament vinculades a les
tècniques emprades. Així, doncs, si bé les primeres narracions tenien
un valor documental i sociològic no gens menyspreable, la seua obra ha
anat evolucionant fins a configurar un microunivers literari propi. En
aquest sentit, ja la seua primera novel·la, apareguda a principis dels
vuitanta, incloïa explícitament un element molt recurrent en la totalitat
del seu opus posterior: la intertextualitat de caràcter hispànic. Aquest
component es repetirà en gran part de la seua obra i es mantindrà com
un element de referència cabdal.
Dins el darrer blau
Amb Dins el darrer blau (1994), la novel·la que obitngué el prestigiós
"Premio Nacional de la Literatura" del Ministeri de Cultura Espanyol,
Carme Riera inicia un nou camí literari, tot perfilant-se com la primera
obra d'un ¾fins ara¾ breu cicle dedicat a la història dels xuetes mallorquins.
L'autora hi tematitza una part de la història més fosca i cruel de la
seua Mallorca nadiua: la persecució dels xuetes per la Inquisició al segle
XVII. Perquè aquesta ambiciosa novel·la d'influència bizantina està ambientada
en els esdeveniments reals vinculats amb els darrers autos da fe a Mallorca
(1688-1691) i pren part ferma per les víctimes de la intransigència i
la codicia de les autoritas civils i religioses de l'època.
En aquesta Mallorca en què augmenten les repressàlies i s'intensifica
la prohibió de marxar de l'illa, als xuetes només els queda la possiblitat
d'abandonar el seu país clandestinament. El color blau del mar es converteix
així en l'anhelada Llibertat que es vol reexir. La destinació ha de ser
Livorno, però la fugida, sentida pels xuetes com una evasió, fracassa,
i els proscrits són detinguts. Comença així un temps de pors, violència
i tortura, però també d'esperança i de reafirmament de la pròpia fé judaica.
Carme Riera ha elaborat un joc dialèctic entre els recursos melodramàtics
i sentimentals, per una banda, i la ironia i la sàtira, per l'altra, amb
la qual cosa posa de manifest la impostura del discurs polític i religiós
imperant.
Basada doncs en fets històricament documentats, l'autora ha elevat, gràcies
a un llenguatge poètic i sinuós, una cruel temàtica històrica a nivell
del discurs històric i literari. Dins el darrer blau és molt més que una
novel·la històrica, és una defensa contra el rassisme i la intolerància
arreu del món, però també una narració que revisa el passat de Mallorca
i una invitació a la reflexió i a la responsabilitat històrica dels propis
illencs.
Pàgina inicial | Endarrera
| Següent |
|
|
|
|
