|
39º
a l'ombra
Quan a finals de 1967, encara en plena dictadura franquista, el jurat
del Premi Sant Jordi de Novel·la llegia el nom de la guanyadora, el públic
i els periodistes presents en l'acte es preguntaren desconcertats, qui
és aquesta Antònia Vicens? 39° a l'ombra havia obtingut el premi
de narrativa més prestigiós en llengua catalana, però pràcticament cap
dels assistents coneixia l'autora de la novel·la guanyadora : una dona
jove, completament desconeguda i de Mallorca? Doncs bé, aquest fet no
ens hauria de sorprendre gaire si tenim en compte que Antònia Vicens (Santanyí
1941) era una al·lota que en aquell temps només tenia vint-i-sis anys,
i 39° a l'ombra era la seva primera novel·la, però no la primera
obra literària : havia encetat la seva trajectòria literària encara més
jove amb Banc de fusta (1968, Premi Cantonigrós 1965), un recull
de narracions breus on plasmava les observacions fetes als carrers del
seu petit poble nadiu i a l'hotel de Cala d'Or (Mallorca) on feia de recepcionista.
Perquè el corpus narratiu d' Antònia Vicens està estretament vinculat
al context ideològic, al moment històric i a l'espai social en què ha
estat concebut. L'escriptora manifesta una profunda necessitat d'explicar
el món que l'envolta: la Mallorca rural de les darreres tres dècades i
les grans transformacions socials i econòmiques que ha experimentat aquesta
societat, degut sobretot al gran desenvolupament del sector turístic.
En elaborar aquest assaig d'aproximació a la realitat quotidiana ens presenta,
sota la mirada crítica femenina i amb algunes pinzellades autobiogràfiques,
un univers patriarcal desfavorable a la condició de la dona. Les protagonistes
femenines pateixen conflictes personals molt profunds, són dones impotents
davant l'opressió mediatitzada per l'educació franquista, la família patriarcal
i l'església més tradicional. Són dones que es mouen entre la frustració
i l'angoixa, que es troben en un atzucac vital, dones que cerquen la seva
pròpia identitat en un ambient advers per assolir l'amor i la felicitat.
En molts aspectes aquesta narrativa és hereva ¾o almenys presenta força
influències¾ de l'obra kafkiana, notablement en relació amb l'absurditat
que comporta el fet de cercar la felicitat en aquesta vida. Una de les
constants temàtiques en tota l'obra de Vicens, que reconeix ser una bona
lectora de Kafka, és la soledat en què es troben immersos els seus personatges,
la qual s'assumeix com un fet conjuntural a la personalitat dels éssers
humans.
Breu recorregut per l'obra d'Antònia Vicens
A 39° a l'ombra (1968), una novel·la que podria considerar-se com
un document literari sobre les transformacions que el fenomen turístic
operà sobre Mallorca, l'autora hi mostra un microcosmos deshumanitzant
on els valors personificats per la riquesa material prevalen completament,
un món amb una doble moral sexual, estricta per als autòctons (sobretot
per a les dones), però molt més permissiva per als turistes estrangers.
Hi segueixen les novel·les Material de fulletó (1971) i La festa
de tots el morts (1974), i el recull de contes Primera comunió
(1980), tots tres volums testimonien la recerca d'un espai femení
propi i la lluita entre els desigs i les necessitats de les dones i els
condicionaments socials de tot ordre que se'ls imposen.
A La Santa (1980) percebem una novel·la de formació i conscienciació,
en la qual l'autora explora les implicacions ideològiques de l'experiència
femenina, especialment les de tipus religiós. Aquesta mena de viatge iniciàtic
l'elabora amb un llenguatge sinuós, molt suggeridor. Quilòmetres de
tul per a un petit cadàver (1982, Premi Ciutat de Palma 1981), escrita
en forma de diari, s'endinsa en l'anàlisi psicològica d'una dona de nivell
social humil que visita el psiquiatre. A Gelat de maduixa (1984,
Premi Ciutat de València 1984), novel·la centrada en un espai cronològic
molt breu ¾la celebració d'un ofici de difunts¾ l'escriptora duu a terme
una prodigiosa tasca d'investigació del llenguatge. Als monòlegs dels
diferents personatges, el present i el temps dels seus records d'infantesa
es barregen amb l'imaginari de les seves ànsies. Terra seca (1987, Finalista
del Premi de Novel·la Ramon Llull 1987), l'única novel·la amb protagonista
masculí, mostra el drama interior d'un polític illenc que, com la resta
dels personatges, ha fracassat professionalment i vital. Aquesta novel·la
simbolitza la pèrdua del somni, el fracàs de tota una generació de joves
que participà políticament durant la transició democràtica espanyola però
que molt prompte materialitzà el fracàs. Val a dir que aquesta és una
de les primeres novel·les publicades en català que tracten explícitament
la transició política als PC, amb la qual cosa Vicens s'avança al grup
d'escriptors que a finals del mil·lenni han manifestat el seu interés
per la tematització litarària de la transició política, com per exemple
David Castillo, Miquel Mas Ferrà o Francesc Bodí.
Pàgina inicial |
Endarrera | Següent
|
|
|
|
